"SNIFR ha estat seleccionat per participar com a startup ALPHA al Web Summit Lisboa 2026".
En teoria, era exactament el tipus de correu electrònic que cada fundador somia rebre.
El vaig mirar i vaig pensar:
Què fem ara?
Ningú et diu com arribar a Lisboa quan no tens pressupost, com estar davant dels inversors quan el teu MVP només té sis setmanes, o com preparar una startup per a un dels esdeveniments tecnològics més grans del món quan tot l'equip podria cabre al voltant d'una taula petita.
I sí: al principi, ell pensava que havia caigut en un embut de vendes.
Aquesta història no comença amb una startup que ho tenia tot resolt.
Comença amb dos fundadors, poc compromís de les persones que havíem contactat, massa preguntes, i una sol·licitud que vaig enviar sense dir-li a Dani.
“Ningú et diu què passa després de ‘Felicitats.’”
— Yngrid Salazar, Co-fundadora de SNIFR
Qui ens va dir que apliquéssim amb una startup de sis setmanes?
SNIFR estava encallat.
Havíem construït un MVP en només sis setmanes i havíem començat les nostres primeres proves Alpha. El producte existia, però el compromís de les persones que havíem contactat era baix.
Necessitàvem provar, aprendre i atreure usuaris, però cada pas semblava portar-nos a la mateixa conclusió:
“El que necessitem ara és un pressupost. Diners que no tenim.”
La cosa més perillosa no era no tenir poc diners. Era quedar-se quiet i deixar que altres decidissin si SNIFR mereixia continuar.
Dani i jo no volíem això.
Mentre ell aconseguia assegurar una reunió amb una marca important, jo seguia buscant oportunitats. No tenia un mapa secret ni una llista de contactes extraordinària.
Estava buscant portes.
Una d'elles era el Web Summit Lisboa 2026.
Vaig obrir la pàgina web oficial, vaig llegir els requisits i vaig començar a omplir la sol·licitud.
Primera prova: la vaig deixar inacabada.
Segona prova: ho vaig intentar de nou, però tot estava en anglès. No parlo anglès, i fer-ho tot des del meu telèfon em va semblar una petita forma de tortura. Havia de traduir cada pregunta, entendre què volien, preparar la meva resposta i després escriure-la en anglès.
Així que em vaig dir:
“Necessito fer-ho bé des del meu portàtil.”
La tercera vegada va ser la bona.
A mesura que completava la sol·licitud, vaig descobrir alguna cosa que no m'esperava: tot i que SNIFR era molt petit i molt nou, ja teníem moltes de les coses que el Web Summit Lisboa 2026 demanava.
No vaig enviar la sol·licitud perquè estava segur que seríem seleccionats. La vaig enviar perquè penso en números i probabilitats.
“Si necessito cent noes per aconseguir un sí, aniré a buscar aquelles cent noes.”
— Yngrid Salazar
Recordo haver pensat:
Qui voldria una startup tan petita?
La resposta va arribar com una invitació a una entrevista.
Només hi havia un petit problema: Dani no tenia ni idea que havia aplicat.
Com li dius al teu cofundador que tens una entrevista en 48 hores?
Li vaig dir només dos dies abans de la trucada.
Dani pensava que m'havia inscrit en un embut de vendes i que algú intentaria vendre'ns alguna cosa.
Ja teníem massa coses en marxa per perdre temps en una altra trucada.
Li vaig respondre:
“Dani, sempre intento treure una lliçó de tot. Si són venedors, aprenem d'ells. Sempre pots aprendre alguna cosa.”
Així que vam investigar.
Dani va revisar la pàgina web, vam mirar edicions anteriors, llegir ressenyes i vam començar a entendre l'escala de tot això.
Això no era una empresa que intentava vendre'ns un curs.
Això era el Web Summit Lisboa 2026.
Després vaig recordar un altre detall important:
“Oh, Dani... necessites estar-hi perquè jo no parlo anglès.”
Ens vam riure, però en aquell moment ell va entendre que no podíem entrar a aquella reunió només per “veure què pregunten.”
Havíem de preparar-nos.
Dani va suggerir posposar-ho.
Jo no volia. Sentia que canviar la data podria fer-nos perdre l'oportunitat. Però al final, vam reprogramar, i ens van donar una altra cita.
Quan finalment va arribar el dia, vam aprendre que SNIFR ja havia estat avaluat amb la informació que havia enviat. Ens van preguntar sobre el producte, què estàvem construint i la nostra visió.
I, finalment, vam ser seleccionats.
Havíem passat d'aplicar “per si de cas” a convertir-nos en una startup ALPHA del Web Summit Lisboa 2026.
Durant uns minuts, tot va semblar meravellós.
Després van començar les preguntes.
Què fas quan et fan acceptar però no pots permetre't Lisboa?
Tenim deu dies per acceptar.
Deu dies per decidir si aquesta era realment una oportunitat o una despesa que una startup pre-revenue no podia permetre's encara.
Com pagaríem el paquet, l'allotjament, el transport, el menjar i les entrades addicionals?
Qui necessitava viatjar?
Quin tipus d'equip necessitàvem?
Com parlaríem amb els inversors?
Què podríem mostrar-los perquè SNIFR no semblés només una altra idea bonica?
Fins aleshores, ens havíem centrat a trobar subscriptors per a l'aplicació.
“El Web Summit va canviar el centre de gravetat de la nostra empresa.”
— Yngrid Salazar
Vaig començar a estudiar com treure el màxim profit d'una oportunitat com aquesta. Noms d'inversors, fons, empreses i persones van començar a aparèixer — noms que anteriorment semblaven molt llunyans.
Ja no era suficient explicar què feia l'aplicació. Havíem de decidir quin problema resolia, per què podia créixer i què volíem que SNIFR es convertís en tres, cinc o deu anys.
Com més estudiava el Web Summit, més canviava la meva manera de veure SNIFR.
Al voltant d'aquell temps, vaig veure una pel·lícula sobre empreses unicorn: startups que creixen fins a valoracions que semblen impossibles quan estàs al principi.
I em vaig permetre imaginar-ho:
Un unicorn anomenat SNIFR.
Sí, estava somiant.
Però Dani havia sentit alguna cosa similar des del costat del producte. Havia escrit el codi amb tant de cura que de vegades semblava com si el codi mateix li parlés.
Ara SNIFR començava a parlar-me a través del seu futur.
El dia vuit, vam fer el pagament.
No era només una transacció. Era el moment en què vam deixar de preguntar-nos si aniríem i vam acceptar que ara havíem d'arribar preparats.
Després, va aparèixer una altra por:
Dani i jo no podíem fer tot això sols.
Qui t'ajuda a construir una empresa que encara no els pot pagar?
Quan vaig pensar a demanar ajuda, primer vaig pensar en els meus amics.
No simplement persones properes a mi, sinó persones que admirava per allò que sabien fer.
El primer va ser Víctor.
Víctor havia estat vicepresident d'una multinacional energètica. Estava acostumat a mirar el futur a través de pressupostos, objectius i decisions.
Em va ensenyar una idea que mai oblidaré:
“Si et queda diners, has fet un mal pressupost. Si et falten, també.”
El vaig trucar perquè teníem un somni enorme, però necessitàvem entendre quin seria el cost real d'aquest somni.
Víctor es va asseure amb mi i va començar a fer preguntes.
Algunes eren incòmodes, però necessàries.
Què necessita SNIFR per funcionar?
Quant de temps podem sostenir-ho?
Quan hauria de començar el ingrés?
Quants diners hauríem de demanar a un inversor, i com utilitzaríem aquests diners?
No va convertir la nostra història en una fulla de càlcul. Va fer alguna cosa més important: em va ajudar a mirar el somni sense apartar la vista de la realitat.
Víctor també té un gos petit que forma part de la seva família. Mentre ens ajudava com a mentor, també podia mirar SNIFR des de la perspectiva de qui estàvem construint-ho.
Un dia, li vaig preguntar quant em cobraria per aquelles sessions de mentoratge.
“Res,” va respondre.
El primer capital d'una startup no sempre és diners.
— Yngrid Salazar
De vegades és temps, coneixement i confiança que algú decideix donar-te quan encara no tens manera de pagar-los.
I em vaig preguntar:
Tindré la sort de trobar més persones com Víctor?
Pot la teva major limitació ajudar-te a trobar l'equip adequat?
La meva següent preocupació era l'idioma.
Dani és un multitasker, i em seguia animant:
“Podem fer-ho.”
Però sé quines són les meves fortaleses i les meves debilitats. He après a delegar i a fer espai quan algú altre pot fer alguna cosa millor que jo.
Estava segur d'una cosa: l'anglès no es permetria danyar els objectius que havia creat per al Web Summit Lisboa 2026.
Vaig començar a parlar sobre SNIFR amb persones que podrien ajudar-nos.
Algunes eren molt honestes:
“Puc ajudar-te amb una conversa en anglès, però mai he connectat una idea amb inversors.”
Això em va fer entendre que no necessitàvem només traducció.
Necessitàvem algú que pogués entendre la nostra visió, fer-la seva i representar-la amb confiança.
Després vaig pensar en Kiara.
Kiara estava en període de postpart. És una persona increïblement activa, però només tres dies abans que li parlés sobre SNIFR, havia decidit agafar un any de sabàtic per cuidar el seu nadó i explorar noves possibilitats.
I després vaig aparèixer jo amb una startup, una aplicació per a persones i els seus gossos, i una oportunitat a Lisboa.
Kiara tenia més de deu anys d'experiència treballant amb equips, operacions, experiència del client i transformació empresarial internacional. Parla espanyol, anglès i alemany.
Mai havia treballat directament en la recaptació de fons per startups, i em va ser transparent sobre això des del principi.
Però quan va llegir la nostra estratègia per al Web Summit, va veure alguna cosa.
I va dir que sí.
En aquell moment, em va semblar increïble: una segona persona amb un perfil extraordinari havia decidit ajudar-nos perquè s'estava enamorant del projecte.
Tanmateix, l'estratègia que havia redactat incloïa una tercera persona.
Aquesta persona era gairebé hipotètica.
El perfil semblava tan específic que pensava que trobar algú seria extremadament difícil.
Després Kiara va dir:
“Conec algú.”
Què passa quan la persona que vas imaginar en un document realment existeix?
Kiara em va presentar a Katja.
Katja és alemanya. Parla anglès i alemany.
Per tant, les nostres primeres converses tenien un ritornell força inusual: jo parlava i Kiara traduïa; Katja responia i Kiara tornava a traduir-me.
Encara no sé com Kiara va aconseguir no acabar les trucades completament esgotada.
Però va passar alguna cosa amb Katja que no depenia de les paraules.
No necessitava entendre cada frase per sentir la seva energia. Com diu Kiara, Katja té una llum que omple cada lloc on entra.
Estava tancant un important capítol professional dins d'una gran empresa. Tenia experiència donant suport a equips, modelant visions de projectes, presentant productes i construint associacions.
Quan Kiara em va dir que Katja també havia treballat amb persones de Google, només podia pensar:
¡ Oh meu Déu !
Dani va demanar veure els CV de Kiara i Katja.
Quan els va llegir, també es va sorprendre.
Qualsevol que mirés aquells CV preguntaria:
Com es pot permetre SNIFR un equip així?
La resposta era senzilla: no podíem. Encara no.
Però estava passant alguna cosa al voltant del projecte.
Katja va dir que trobava SNIFR bonic. Ella i Kiara ja no parlaven només d'ajudar-nos a arribar a Lisboa.
Van començar a imaginar-se com a part del projecte fins i tot després del Web Summit.
Després vam sentir una de les frases més boniques de tota aquesta aventura:
“Volem respirar SNIFR. Volem fusionar-nos amb SNIFR.”
De sobte, ja no érem només Dani i jo intentant sostenir una oportunitat que semblava massa gran per a les nostres mans.
Teníem un equip.
Víctor va aportar la seva visió i experiència. Kiara es va convertir en la nostra veu internacional i un pont amb els inversors. Katja va afegir estratègia, visió de marca i associacions.
Dani continuava convertint la visió en producte i codi.
I jo connectava les peces, les persones i el futur que volia construir.
El que semblava impossible estava passant: professionals amb un coneixement extraordinari estaven escollint caminar al costat d'una petita startup amb recursos molt limitats.
Ara havíem de demostrar que SNIFR podia fer que altres persones volguessin caminar amb nosaltres també.
“Volem respirar SNIFR. Volem fusionar-nos amb SNIFR.”
— Kiara i Katja
Com demostres que una aplicació pot convertir-se en un moviment?
Quan l'equip va veure tot el que havíem preparat, es van sorprendre.
SNIFR era molt jove, però no arribàvem amb una pàgina en blanc. Ja teníem una estratègia avançada per al Web Summit Lisboa 2026, estàvem treballant en el nostre primer pilot i buscàvem la primera generació de Founders 2026.
No volíem arribar a Lisboa amb una presentació plena de promeses.
Volíem arribar amb proves. Volíem poder mirar un inversor als ulls i dir:
“Això no és només una aplicació amb usuaris. És una comunitat capaç de reunir-se, participar i caminar juntes.”
Així és com va néixer Primera Huella — Primera Empremta.
La Primera Empremta seria el moment en què SNIFR sortís del telèfon i es trobés amb persones i gossos en el món real.
No imaginàvem tres esdeveniments aïllats.
Imaginàvem un moviment viatjant per la ciutat.
La primera empremta tindrà lloc a Terrassa el 27 de setembre.
La segona arribarà a La Garriga el 4 d'octubre.
La tercera tindrà lloc a Sant Martí el 11 d'octubre.
Tres parcs. Un moviment.
Entre cada reunió, hi haurà set dies per seguir caminant, descobrir llocs, participar i veure si l'experiència pot viure més enllà d'una sola tarda.
Perquè la pregunta no és simplement quanta gent podem reunir en un parc.
La veritable pregunta és:
Podem fer que vulguin seguir caminant junts l'endemà?
També vam imaginar Founders 2026, la primera generació de persones que podran dir que van estar allà quan va començar SNIFR.
Abans dels inversors.
Abans de les grans marques.
Abans de Lisboa.
La Primera Empremta és el nostre experiment fundacional: una prova de producte, aprenentatge i comunitat, però també un registre del moment en què SNIFR va deixar les mans dels seus dos fundadors i va començar a pertànyer a més persones.
“No volem arribar a Lisboa amb promeses. Volem arribar amb proves.”
— L'equip de SNIFR
Què passa si ningú apareix després de tot el que hem preparat?
En el moment d'escriure, la Primera Empremta encara no ha passat.
Tenim una estratègia.
Tenim un equip que una vegada semblava impossible per a una startup com la nostra.
Tenim tres parcs, tres dates i un objectiu: demostrar abans del Web Summit Lisboa 2026 que SNIFR pot reunir alguna cosa més valuosa que descàrregues.
Una comunitat.
Però encara no sabem què passarà.
No sabem quanta gent arribarà a Terrassa el 27 de setembre.
No sabem si els gossos caminaran junts, si els usuaris continuaran participant durant els següents set dies, o si el moviment arribarà a La Garriga i Sant Martí.
I aquesta és la veritat sobre la construcció d'una startup: de vegades has de decidir, invertir el que no pots permetre't, i convèncer altres a caminar amb tu sense cap garantia que el resultat s'assemblarà al que havies imaginat.
El Web Summit ens va obligar a pensar més gran.
Víctor ens va ajudar a mirar el somni sense perdre de vista la realitat.
Kiara i Katja van escollir prestar-li la seva experiència i veu internacional.
Dani continua convertint la visió en codi.
I jo estic intentant connectar totes les peces perquè SNIFR arribi a Lisboa amb alguna cosa veritable per explicar.
“Ara el pla ha de sortir de la pàgina.”
— Yngrid Salazar
La primera prova serà a Terrassa.
Allà descobrirem si la Primera Empremta és només el nom d'una campanya o l'inici d'un moviment.
Aquesta història continua el 27 de setembre de 2026.
I, sincerament, tampoc sabem com acabarà.
Continuarà…
